Animación Sociocultural

 

 

 

 

 

 

 

 

Futuros Educadores Sociales, de la Facultad de Filosofia y Ciencias de la Educación de Valencia.

 

 

L’ANIMACIÓ SOCIOCULTURAL

L’animació sociocultural se’ns presenta com un instrument de socialització alhora que d’estructuració social. És per tant una pràctica social que combina accions macro d’estructuració de l’entorn social amb accions micro de caràcter relacional i educatiu.

En una societat en mutació, caracteritzada per la mundialització de l’economia, la crisi de les ideologies, la generalització de l’impacte dels «mass media», les grans migracions i la seua conseqüència més immediata, l’aparició de mecanismes d’exclusió, racismes, i totalitarismes, l’animació compleix el seu paper social a partir de la fixació en els processos microsocials de les conseqüències i implicacions dels fenòmens macrosocials. És a través de la comunicació local, la creació de xarxes de cooperació i participació ciutadana, la potenciació de les identitats col·lectives en l’òrbita d’una tolerància intercultural, la promoció d’actituds d’escolta, respecte mutu i cooperació, que l’animació compleix el seu paper de reestablir l’equilibri entre processos «micro» i processos «macro», que permeta una real transformació social.
L’animació sociocultural s’estructura des d’un ampli ventall de pràctiques i intervencions d’índole molt diversa. Des d’activitats de temps lliure infantil i juvenil fins a projectes de promoció cultural, autoocupació o gestió cultural pura i dura, passant per accions d’inserció social i laboral, promoció d’adults, desenvolupament rural o comunitari. Des d’accions de tipus festiu, relacional, lúdic fins a vertaders projectes d’educació integral i estructuració del teixit urbà. Usuaris i agents molt diversos, procedents de camps professionals i associatius molt variats, donen forma a una pràctica social de què molts professionals i usuaris parlen però que molt pocs descriuen amb precisió.
El terme ASC apareix en el nostre país durant els anys 60, prenent força progressivament i donant cobertura tant a pràctiques de l’educació en el temps lliure, l’oci i la cultura com a les de l’educació d’adults i el desenvolupament comunitari.
Serà a partir de l’aprovació de la Constitució de 1978 quan amb el desenvolupament de les polítiques autonòmiques i les dels ajuntaments democràtics que aquestes pràctiques es generalitzen, adquirisquen la seua majoria d’edat, s’estructuren com a servei públic i donen lloc a l’estructuració d’un incipient sistema d’intervenció social amb la institucionalització d’uns agents, uns usuaris, unes institucions intervinents i unes pràctiques socials clarament identificables (Besnard. 1990). En el sistema social, l’animació, des d’un context d’intervenció, es mou des d’un eix de coordenades que inclou tant les concepcions educatives de l’educació integral com les concepcions més sociològiques del desenvolupament comunitari com les de la promoció i el desenvolupament cultural dels ciutadans.